06 d’abril 2007

El dia despres

M'agradaria recomanar l'article a l'Avui de Isabel-Clara Simó.

Així es com m'agradaria veure el debat sobre la autodeterminació: que guanyarem el dia després? com serà?

Molt maco, segur.

Sense voler violar el copyright m'agradaria fer-li uns retocs, us ensenyo com m'agradaria molt mes l'article, amb molta admiració i respecte:

Deixeu-me que faci especulacions sobre el futur: com serem quan siguem independents? Imagino que hi haura una primera època d'eufòria i, alhora, de desconcert. Cometrem alguns errors, i estarem sotmesos a una freda i altiva mirada internacional: no som prou rústecs per despertar el paternalisme de les grans nacions, ni prou avançats ni rics per inspirar el seu respecte. Ens haurem de posar a governar, i això haurà de fer-se en una doble direcció: per una banda, una necessària ordenació territorial, car els Països Catalans hauran de ser una Confederació en què cap part sigui més que les altres, i això, després de tants anys de sotmetiment, costarà; a més hi haurà els impacients, que ho volen tot per a l'endemà mateix. Per una altra banda haurem de gestionar els propis recursos sense cap dogall ni cap usurpació econòmica. Serem més rics però també inexperts. El petroli de la costa o el funcionament dels aeroports, el moviment del port o la creació d'uns centres financers propis seran tot un repte. Com que estarem espantats, segurament, en una primera etapa, confiarem el govern a gent conservadora, tots nosaltres amb el cor a galop per no espifiar-la. Però en una segona etapa ja tindrem prou confiança en nosaltres mateixos. Hauran arribat el moment dels grans debats; per exemple: cal un exèrcit? Els diaris -tots en català, esclar cremaran amb aquesta i altres qüestions semblants. Hi ha unes quantes coses que estic segura que farem bé: una bona política d'immigració, una política exterior de pactes -també amb Espanya- i una difusió de la cultura catalana. Caram: serà bonic.


Per posar la pell de gallina, oi?

2 comentaris:

don-aire ha dit...

Jaume, ja saps que no soc independentista (els sociates, ja se sap). Penso, però, el que teu escrit és ingenu. No sé si Catalunya (o els PPCC) seran un dia independents. Tendeixo a pensar que no, perquè quan es donin les condicions pel gran dia (possem-hi 30 anys), crec que no hi haurà estats tal i com els entenem ara. Però imaginem que sí. Potser sí.

La meva lectura és més realista. El dia després d'una Catalunya independent el Sol tornaria a sortir per Llevant i tacaria de groc les Medes. I continuaríem patint els sorolls de les motos estridents i l'olor de l'aixella del company de metro que aquell dia també s'ha oblidat de dutxar-se.

Una abraçada

Jaume Planas ha dit...

No es meu l'escrit es de Isabel Clara Simó i va agradar-me. Li he canviat el temps verbal i on ella posava seria he posat serà, es lo únic.

Tens raó tot seria igual excepte q no ens caldrien les balances fiscals oi?

Una abraçada a tu també i gracies per passar-te per aquí...