M'agradaria recomanar l'article a l'Avui de Isabel-Clara Simó.
Així es com m'agradaria veure el debat sobre la autodeterminació: que guanyarem el dia després? com serà?
Molt maco, segur.
Sense voler violar el copyright m'agradaria fer-li uns retocs, us ensenyo com m'agradaria molt mes l'article, amb molta admiració i respecte:
Deixeu-me que faci especulacions sobre el futur: com serem quan siguem independents? Imagino que hi haura una primera època d'eufòria i, alhora, de desconcert. Cometrem alguns errors, i estarem sotmesos a una freda i altiva mirada internacional: no som prou rústecs per despertar el paternalisme de les grans nacions, ni prou avançats ni rics per inspirar el seu respecte. Ens haurem de posar a governar, i això haurà de fer-se en una doble direcció: per una banda, una necessària ordenació territorial, car els Països Catalans hauran de ser una Confederació en què cap part sigui més que les altres, i això, després de tants anys de sotmetiment, costarà; a més hi haurà els impacients, que ho volen tot per a l'endemà mateix. Per una altra banda haurem de gestionar els propis recursos sense cap dogall ni cap usurpació econòmica. Serem més rics però també inexperts. El petroli de la costa o el funcionament dels aeroports, el moviment del port o la creació d'uns centres financers propis seran tot un repte. Com que estarem espantats, segurament, en una primera etapa, confiarem el govern a gent conservadora, tots nosaltres amb el cor a galop per no espifiar-la. Però en una segona etapa ja tindrem prou confiança en nosaltres mateixos. Hauran arribat el moment dels grans debats; per exemple: cal un exèrcit? Els diaris -tots en català, esclar cremaran amb aquesta i altres qüestions semblants. Hi ha unes quantes coses que estic segura que farem bé: una bona política d'immigració, una política exterior de pactes -també amb Espanya- i una difusió de la cultura catalana. Caram: serà bonic.
Per posar la pell de gallina, oi?
2 comentaris:
Jaume, ja saps que no soc independentista (els sociates, ja se sap). Penso, però, el que teu escrit és ingenu. No sé si Catalunya (o els PPCC) seran un dia independents. Tendeixo a pensar que no, perquè quan es donin les condicions pel gran dia (possem-hi 30 anys), crec que no hi haurà estats tal i com els entenem ara. Però imaginem que sí. Potser sí.
La meva lectura és més realista. El dia després d'una Catalunya independent el Sol tornaria a sortir per Llevant i tacaria de groc les Medes. I continuaríem patint els sorolls de les motos estridents i l'olor de l'aixella del company de metro que aquell dia també s'ha oblidat de dutxar-se.
Una abraçada
No es meu l'escrit es de Isabel Clara Simó i va agradar-me. Li he canviat el temps verbal i on ella posava seria he posat serà, es lo únic.
Tens raó tot seria igual excepte q no ens caldrien les balances fiscals oi?
Una abraçada a tu també i gracies per passar-te per aquí...
Publica un comentari a l'entrada